
Fa uns dies vaig tenir la oportunitat d'entrevistar al periodista Jordi Basté, cap d'esports de RAC 1 , on presenta el programa "Tu Diràs". L'entrevista, que inclouré en el meu treball de recerca (L'objectivitat en el periodisme esportiu, Barcelona i Madrid), va ser de suficient interès com per publicar-la
En ella analitza el periodisme esportiu actual, i el grau d'objectivitat usat per diferents mitjans de comunicació.
INTRODUCCIÓ
- Què és per a tu l'objectivitat?
Bona pregunta i extraordinàriament filosòfica. Objectivitat, segons el “meu” diccionari, és trobar el gris dels colors extrems, és opinar amb coneixement de causa sense por a equivocar-te i, si ho fas, rectificar i demanar disculpes. Objectivitat no és veritat i viceversa i acostuma a eliminar, segons els criteris periodístics més bàsics al subjecte de l’enunciat.
- Sota la teva opinió, el periodisme esportiu, és objectiu?
- Creus que ha de ser-ho necessàriament?
Com a gènere que és el periodisme esportiu, només és una branca de la mare que és el periodisme general. Com en tots els tipus hi ha excepcions i no podem tendir a la generalització. Com a tal, ho hauria de ser, però l’objectivitat no és palpable, no es pot agafar amb les mans i per tant és complicat que el periodista en sí pugui fer un anàlisi auto-preguntant-se: “Soc un periodista objectiu?”. En la definició que interpreto de periodista esportiu, sí que el periodista esportiu, com el d’art, el polític o el musical han de ser (o intentar-ho almenys) clarament objectius.
TRAJECTÒRIA
- Durant la teva vida has passat per Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio, i ara, RAC 1. Has canviat de discurs, depenent sota quin sostre estaves?
No. He canviat de format de programa. Després de gairebé 23 anys en una ràdio pública amb informació esportiva gairebé de ràdio pública ara he passat a una privada. Malgrat que a la pública (tant televisió com ràdio) es mesclen els conceptes de: que interessa veritablement a la gent i quan costa això?, l’objectiu d’aquestes hauria de ser omplir l’ampli buit que les privades no ofereixen. Però no és així. Les públiques en general ja són privades i han entrat a la voraç lluita per l’audiència. Ara, a RAC 1, és a dir, en una ràdio privada que pertany a un gran grup de comunicació, l’objectiu primordial i legítim és que dos més dos no doni tres com a la pública que s’ho pot permetre perquè, en el fons qui paga és el contribuent, sinó cinc perquè no només s’han d’igualar despeses sinó que ha de donar guanys. Des d’un punt de vista periodístic el canvi m’ha obligat a resituar-me a la realitat del món esportiu català, que és molt Barça i molts esports.
- Creus que els esports que feu a RAC 1 són objectius?
Que siguin primordialment del Barça i, per dir-ho d’alguna manera, apassionats, no vol dir que no siguem objectius. Quan s’ha d’aplaudir s’aplaudeix, quan s’ha de criticar, també. I ho fem.
- No creus que una forma de subjectivitat és el temps donat a un esport o equip en especial?
No. En una privada, no. Parlem bàsicament del Barça, però sempre diem que ha passat a l’Espanyol o al Nàstic. Donem els partits de bàsquet de l’Eurolliga o de la lliga ACB a partir del moment que a la massa li comença a interessar, seguim el Mundial de Formula 1 per tot el món i als pilots de motos, també. Anem a seguir el Mundial del Japó de bàsquet i enviem quatre periodistes al Mundial de futbol. Els dimarts a la nit parlem d’esports minoritaris i cada dia dediquem un quart d’hora a repassar el que ha passat al dia. De vegades penso que fem més coses de pública que de privada.
- A RAC 1 intenteu repartir el pastís equitativament? O valoreu més el que vol sentir l'oient?
Sempre , ara i abans, he dit que el que més m’agrada és posar-me en la pell d’un oient que se’n va a dormir amb una ràdio sota el coixí. I li parlo a ell, ja que és el lloc on a mi m’agradaria estar i li explico allò que a mi m’agradaria escoltar.
INTERESSOS
- Opines que la subjectivitat en els mitjans és conscient i interessada?
Depèn. Hi ha periodistes que pensen que són objectius i no ho són, i a l’inrevés. Però això va a càrrec de la consciència de cadascun d’ells.
- Creus que hi ha relació entre la subjectivitat utilitzada per alguns mitjans (premsa, ràdio i televisió) i la necessitat de tenir més públic?
Repeteixo que l’objectiu primordial és vendre fent un producte digne, però molts cops confonem l’emissor amb el receptor. El receptor critica els programes del cor però cada setmana hi ha centenars de milers de persones pendents dels budells de famosos de segona divisió. L’emissor és “cutre” però el receptor, estúpid, si, a sobre, es queixa. Tothom mira els documentals d’animals però a l’hora de la veritat es menteix perquè sinó els animals tindrien més audiència, i no és així. L’ex-president del Barça, J.Ll. Nuñez sempre deia que hi havia grups editorials que volien veure el Barça perdre. Sempre s’equivocava. No és cert. A un diari li interessa que el Barça guanyi, i a una ràdio i a una tele. La venda i l’audiència és multiplica.
BARCELONA - MADRID
- És diferent la informació a Barcelona i a Madrid? O només canvia la forma d'informar?
- És possible comparar el grau d'objectivitat entre Barcelona i Madrid? Quin és el més objectiu/subjectiu?
Depèn, es clar, del mitjà i del periodista. Cert és que la premsa escrita en diaris generalistes acostuma a ser, sinó més objectiu sí més curós en el tractament de la informació. “El País”, “La Vanguardia” o l’Avui” tracten la informació esportiva menys destralerament que com ho pugui fer qualsevol diari esportiu, entre d’altres motius, perquè el lector de premsa generalista és més exigent i més diferent que el de la premsa esportiva, a qui se li permet més llicències.
Tòpicament hauria de dir que la premsa de Barcelona és menys de club que la de Madrid.
Des d'aquest blog, dono les gràcies a Jordi Basté.
Escoltant:Tu Diràs
Els Pets
RAC1